Començo una sessió en què sols posaré referències breus de gent que m'ha ensenyat molt i que em sembla molt interessant.
"Però saltar més enllà del recinte és quelcom que s'acosta molt a la creativitat o a la genialitat. És quelcom que no és fàcil d'aprendre. El més sorprenent és que les solucions amb freqüència, aparentment, són irracionals. Contradiuen el 'sa enteniment humà"
Paul Watzlawick
Au, va:
https://www.youtube.com/watch?v=Fzb5Vm8c1HI
No deixa de ser un principi de narració, una cosa, en un lloc llunyà, "allà". Incert, indefinit: Què és allò? On és allà? D'això d'aquí, és a dir, d'allò d'allà, de contes.
dimarts, 22 de desembre del 2015
dilluns, 21 de desembre del 2015
TEXT PETIT, DIA GRAN
TEXT PETIT
Text petit perquè m'han passat tres coses boniques:
Un. Gràcies a no sé quin àngel de bondat la Núria Lorenzo, professora a Formació de Professorat d'Infantil i Primària de la Menció de Biblioteques Escolars m'ha convidat a fer una xerrada als seus alumnes. M'ho he passat molt bé, i he intentat parlar de lectura i relat amb tota la passió i capacitat.
Dos. He passat pel taller del Xavi i la Mariona. Tres hores restaurant les guies dels calaixos d'unes calaixeres. Tenen un taller de restauració de mobles, i són elegants, fins, savis en gestos i eines i tracte. https://www.facebook.com/rejillamariona/?fref=ts
Tres. Un amic, en Joan Bustos, amb qui fa anys treballem fent foment de la lectura i compartint idees i treballs sobre lectura, jovent lector i escriptura. En Joan ha guanyat el premi Enric Valor, i el Barcanova. En una setmana. A més de fer classes, fer activitats, tenir família i amics còrrer de tant en tant, escriu. Ho fa per joves, i ho fa bé. I jo estic orgullós de conèixer-lo i ser amic seu. Hem acabat el dia fent una xocolata desfeta amb gelat de nata.
Un gran dia petit, amb gent entusiasta.
Text petit perquè m'han passat tres coses boniques:
Un. Gràcies a no sé quin àngel de bondat la Núria Lorenzo, professora a Formació de Professorat d'Infantil i Primària de la Menció de Biblioteques Escolars m'ha convidat a fer una xerrada als seus alumnes. M'ho he passat molt bé, i he intentat parlar de lectura i relat amb tota la passió i capacitat.
Dos. He passat pel taller del Xavi i la Mariona. Tres hores restaurant les guies dels calaixos d'unes calaixeres. Tenen un taller de restauració de mobles, i són elegants, fins, savis en gestos i eines i tracte. https://www.facebook.com/rejillamariona/?fref=ts
Tres. Un amic, en Joan Bustos, amb qui fa anys treballem fent foment de la lectura i compartint idees i treballs sobre lectura, jovent lector i escriptura. En Joan ha guanyat el premi Enric Valor, i el Barcanova. En una setmana. A més de fer classes, fer activitats, tenir família i amics còrrer de tant en tant, escriu. Ho fa per joves, i ho fa bé. I jo estic orgullós de conèixer-lo i ser amic seu. Hem acabat el dia fent una xocolata desfeta amb gelat de nata.
Un gran dia petit, amb gent entusiasta.
dilluns, 14 de desembre del 2015
LA NORMALITAT, VÉS PER ON!
Fa temps que faig tombs a la idea de normalitat. No personalment, sinó en les coses. Per exemple, dues senyores estupendes, professora i alumna de la Facultat de Magisteri. Les conec, en parlem una mica, som en unes trobades de foment de la lectura (lecxit). Comentem alguna ponència. Coincidim en algun taller. Hi participem. En acabar els dono la targeta, ús d'autònom.Avui m'han trucat. Volen que parlem d'una presentació, un tema de formació. Diuen que han mirat el blog. Í jo ho he trobat molt estrany. No hi posava res des del febrer d'enguany. Però no els ha estranyat, normal. I la informació vella (però no caduca) les ha refermat en l'opinió que els interessava el que faig. No ho sé si és normal. Hi ha gent que em diu que "no pot ser " tenir un blog aturat vuit mesos.
M'agrada molt la novel·la El difunt Mattia Pascal. L'he posada en els clubs de lectura de Sabadell i de Calafell. En ella un home fuig de la seva vida "normal" però molt estranya, i mena una vida falsa estranya, però "molt normal".
I vet aquí que les reaccions de la narració són les NO NORMALS. Vull dir que fa més il·lusió un trencament de la normalitat (l'heroi marxa de casa, etc.) . A això la gent del relat li posa de nom "intriga". Però és cert. Manta gent se separa perquè s'avorreix, o canvia de feina, o fins i tot s'alça la tapa del cervell. Com tot és normal.
Passa però que la "no normalitat" bona ha de ser triada. Jo no trobo normal que un amic deixi de trucar-te sense motiu aparent, o sense dir-t'ho. Però puc trobar normal que algú dormi, cada dia al sofà, perquè és la seva tria.
Però en les històries, el que ens agrada és que el protagonista no pugui triar, i el destí l'arrossegui en contra de la seva voluntat, allò dels déus que teixeixen les desgràcies dels homes per tal que els seus descendents en puguin parlar.
Avui, per primer cop, el metge m'ha confirmat que totes les meves petites malures tenen un orígen comú, l'edat, i fins avui, aquest motiu, no era normal.
dimecres, 18 de febrer del 2015
Hi ha petites coses que amb els anys creixen. Fa molt que m'interessa com funcionen algunes lectures quotidianes. per exemple, els ulls. Sempre m'han cridat l'atenció els ulls dels animals morts. Els animals de menjar. Del porc, per exemple, si us hi fixeu a les carnisseries on tenen un cap de tocino no es veu si té ulls, i sempre surt com amb una rialleta. Es pot dedduir que d'altra vida estant se'n foten de natres. No és un animal que estigui humiliat, ni sembla una mort endurida. Vés, que no hi ha un escarni afegit a la mort porca.
Ara bé darrerament m'he trobat una cosa inquietant a la peixateria de tota la vida, us poso la foto, que pot ferir ànimes sensibles. Hi ha la moda de treure els ulls als peixos. Es veu que hi qui se sent ofès? agredit? incòmode? si la bèstia que compra i menja el mira. Jo ho trobo una humiliació afegida a la mort. Prou pena té el pobre peix que a sobre s'ha de veure mutilat. El peix i noslatres compartim que no som con els escarabats, les marietes o les formigues, amb aquell magnñific esquelet extern que sembla un taüt de primera envernissat a munyeca.
Ara bé darrerament m'he trobat una cosa inquietant a la peixateria de tota la vida, us poso la foto, que pot ferir ànimes sensibles. Hi ha la moda de treure els ulls als peixos. Es veu que hi qui se sent ofès? agredit? incòmode? si la bèstia que compra i menja el mira. Jo ho trobo una humiliació afegida a la mort. Prou pena té el pobre peix que a sobre s'ha de veure mutilat. El peix i noslatres compartim que no som con els escarabats, les marietes o les formigues, amb aquell magnñific esquelet extern que sembla un taüt de primera envernissat a munyeca.
Per tal que valoreu la diferència entre dignitat ocular i absència us poso una altra foto sense ull (un lluç) i un bacallà d'esguard ferotge:
El primer cop que vaig llegir això del ulls dels peixos era fa molts anys en una entrevista a David Leawitt (el llenguatge perdut de les grues) on deia que en una visita a Barcelona li havia ofès -molestat que els peixos tinguéssin ulls. I que s'estimava més el costum japonès acceptat a Amèrica de deixar-los orbs i morts.
El més interessant, per mi, es veure com un ulls de bacallà poden fer sentir malament un voraç humà. És empatia en plan Blade Runner? Sóc un replicant per trobar-los bonics amb els ulls lluents? Són insensible? Hi ha molta tonteria? Tot alhora?
dimecres, 26 de novembre del 2014
Cròniques del mestre d'història de Salàs
Ja fa temps que vaig enamorar-me d'un llibre estrany "Estambul, ciudad y recuerdos", D'Orhan Pamuk. És un llibre que té tocs d'assaig, de biografia, de llibre històric, de novel·la, de poètica...
Allà parla dels sentiments del pintoresquisme, de la visió de la ciutat d'Estambul per la gent que és d'allà, de com la veuen els de fora i de com es construeix la visió d'aquesta ciutat dual, o múltiple, com us sembli més ben dit.
Sé que el meu poble, Salàs i Estambul, l'antiga Bizanci i Constantinopla tenen, aparentment, poc en comú, però se'm van com entrelligar arran d'aquest llibre. Això, i la feina de narrador, i la meva vocació per les coses de lletre va quallar en una sessió feta al Museu de Cervera. Hi va contribuir a això els articles del Cisco Farràs, el meu mestre d'història a la Pobla i factòtum (perquè ho fa tot) a Salàs.
Us en deixo una mostra: http://www.lopallars.tv/opinio/720-nova-entrega-del-sisco-farras-carmen-vidal-gasa-1880-1965-cors-espatllats

El cas és que jo ja feia lligar històries de quan era petit a Salàs parlava del Tobio, de quan la Colla gran va pujar el ruc de Martinaxo damunt la font de la pista, o de quan van creuar les claus de les portes de Salàs.
Passa que, en viure a cavall entre Salàs i Mataró, em trobo (molt llunyanament, cert) una mica com l'Orhan a Estambul. I dubto si sóc d'allà o sols hi sóc quan hi sóc. I a Mataró sóc de Salàs, però no sempre.
El cas és que la sessió va derivar sobre com hauria de ser l'esforç de reflectir la vida "real" del poble (de qualsevol poble). Qui ho fa, com és, Salàs, per exemple?
Recordo una temporada en què el debat "popular" va ser si érem un poble agrari o un poble turístic. Hi vam tenir abrandades discussions. En aquell moment, treballavent al camp:
la gent de casa Boix (1), la gent de la cooperativa (2), i potser Miret de Sullà, i el de casa Palacin i de casa Mauri, a tot estirar i sense comptar jubilats i padrins, posem que no arribaven a la desena.
Hi havia encara, casa Grasieta, Regalo, Totot i Mundeta, quatre fondes, i Camatx, L'Era, i el bar de Bertran. Malgrat l'evidència que hi havia més gent al sector serveis (carnisseria, forns, súpers, i fondes), un dia vam votar, recordo la Pepita de Vidres de Barta, i el Pau de Llari com a caps de colla dels dos partits. Vam votar que èrem un poble agrari. I això que ja teníem una nodrida nòmina de segones residències.
Sovint hi torno, a aquella votació, exemple de voluntat de ser. Com a les històries que explico, a ningú dels que escolta els interessa saber si són certes. Encara que ho siguin. Bé, segons el meu record, o d'aquells que me les expliquen.
dimarts, 28 d’octubre del 2014
Nova represa
Per mandra, per neguit, per feina, per mil badades he deixat aquest pobre blog abandonat. El cert és que no vaig ser capaç després d'una actualització de trobar la manera de fer entrades noves. Derrotat per les actualitzacions, ho vaig deixar estar, avui, ni pas per un estudi ni per moltes hores, ni per consultes, sinó per un atzar, He trobat el desllorigador, no sé quasi ni com. Us deixo una foto i la promesa de tornar-hi.
Per mandra, per neguit, per feina, per mil badades he deixat aquest pobre blog abandonat. El cert és que no vaig ser capaç després d'una actualització de trobar la manera de fer entrades noves. Derrotat per les actualitzacions, ho vaig deixar estar, avui, ni pas per un estudi ni per moltes hores, ni per consultes, sinó per un atzar, He trobat el desllorigador, no sé quasi ni com. Us deixo una foto i la promesa de tornar-hi.
divendres, 27 d’abril del 2012
cistelleria urbana
Sí que dec tenir un cantó estrany, com poc regulat. Fa uns anys, com cinc, vaig trobar pel carrer una petita tira d'acer, o ferro galbanitzat, no ho sé. Era una cosa tant polida que penses que és llàstima deixar-la al carrer. La vaig prendre i cap a casa. Uns quinze centímetres de llarg i menys de mig d'amplada. Als pocs dies vaig trobar-ne un altre. En un temps, una altra. Sorprès per aquesta abundor de peces quasi idèntiques vaig mirar d'ebrinar-ne l'origen. En Josep Maria Bertran, el mecànic i amic de la Pobla em va il·luminar: son les varetes que fan de ballesta, de tensor de les pales dels netejaparabrises. Es veu que cauen.
He anat recollint, no les compto. Tant m'és si dón curtes o llargues, lluents o rovellades. N'he fet la meva versió de la cistelleria urbana. Les recullo per tal de lluitar contra el caos i que reprenguin la seva condició de part d'un tot: estic intentant fer el meu primer cistell de nus, de cistelleria de mar, amb elles, vaig tot just pel principi del meu gambí urbà, així recupera part de la seva captura de vent i d'aigua.
He anat recollint, no les compto. Tant m'és si dón curtes o llargues, lluents o rovellades. N'he fet la meva versió de la cistelleria urbana. Les recullo per tal de lluitar contra el caos i que reprenguin la seva condició de part d'un tot: estic intentant fer el meu primer cistell de nus, de cistelleria de mar, amb elles, vaig tot just pel principi del meu gambí urbà, així recupera part de la seva captura de vent i d'aigua.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)







