Sí que dec tenir un cantó estrany, com poc regulat. Fa uns anys, com cinc, vaig trobar pel carrer una petita tira d'acer, o ferro galbanitzat, no ho sé. Era una cosa tant polida que penses que és llàstima deixar-la al carrer. La vaig prendre i cap a casa. Uns quinze centímetres de llarg i menys de mig d'amplada. Als pocs dies vaig trobar-ne un altre. En un temps, una altra. Sorprès per aquesta abundor de peces quasi idèntiques vaig mirar d'ebrinar-ne l'origen. En Josep Maria Bertran, el mecànic i amic de la Pobla em va il·luminar: son les varetes que fan de ballesta, de tensor de les pales dels netejaparabrises. Es veu que cauen.
He anat recollint, no les compto. Tant m'és si dón curtes o llargues, lluents o rovellades. N'he fet la meva versió de la cistelleria urbana. Les recullo per tal de lluitar contra el caos i que reprenguin la seva condició de part d'un tot: estic intentant fer el meu primer cistell de nus, de cistelleria de mar, amb elles, vaig tot just pel principi del meu gambí urbà, així recupera part de la seva captura de vent i d'aigua.
Fa temps que faig tombs a la idea de normalitat. No personalment, sinó en les coses. Per exemple, dues senyores estupendes, professora i alumna de la Facultat de Magisteri. Les conec, en parlem una mica, som en unes trobades de foment de la lectura (lecxit). Comentem alguna ponència. Coincidim en algun taller. Hi participem. En acabar els dono la targeta, ús d'autònom.
Ara bé darrerament m'he trobat una cosa inquietant a la peixateria de tota la vida, us poso la foto, que pot ferir ànimes sensibles. Hi ha la moda de treure els ulls als peixos. Es veu que hi qui se sent ofès? agredit? incòmode? si la bèstia que compra i menja el mira. Jo ho trobo una humiliació afegida a la mort. Prou pena té el pobre peix que a sobre s'ha de veure mutilat. El peix i noslatres compartim que no som con els escarabats, les marietes o les formigues, amb aquell magnñific esquelet extern que sembla un taüt de primera envernissat a munyeca.
