Ja fa temps que vaig enamorar-me d'un llibre estrany "Estambul, ciudad y recuerdos", D'Orhan Pamuk. És un llibre que té tocs d'assaig, de biografia, de llibre històric, de novel·la, de poètica...
Allà parla dels sentiments del pintoresquisme, de la visió de la ciutat d'Estambul per la gent que és d'allà, de com la veuen els de fora i de com es construeix la visió d'aquesta ciutat dual, o múltiple, com us sembli més ben dit.
Sé que el meu poble, Salàs i Estambul, l'antiga Bizanci i Constantinopla tenen, aparentment, poc en comú, però se'm van com entrelligar arran d'aquest llibre. Això, i la feina de narrador, i la meva vocació per les coses de lletre va quallar en una sessió feta al Museu de Cervera. Hi va contribuir a això els articles del Cisco Farràs, el meu mestre d'història a la Pobla i factòtum (perquè ho fa tot) a Salàs.
Us en deixo una mostra: http://www.lopallars.tv/opinio/720-nova-entrega-del-sisco-farras-carmen-vidal-gasa-1880-1965-cors-espatllats
El cas és que jo ja feia lligar històries de quan era petit a Salàs parlava del Tobio, de quan la Colla gran va pujar el ruc de Martinaxo damunt la font de la pista, o de quan van creuar les claus de les portes de Salàs.
Passa que, en viure a cavall entre Salàs i Mataró, em trobo (molt llunyanament, cert) una mica com l'Orhan a Estambul. I dubto si sóc d'allà o sols hi sóc quan hi sóc. I a Mataró sóc de Salàs, però no sempre.
El cas és que la sessió va derivar sobre com hauria de ser l'esforç de reflectir la vida "real" del poble (de qualsevol poble). Qui ho fa, com és, Salàs, per exemple?
Recordo una temporada en què el debat "popular" va ser si érem un poble agrari o un poble turístic. Hi vam tenir abrandades discussions. En aquell moment, treballavent al camp:
la gent de casa Boix (1), la gent de la cooperativa (2), i potser Miret de Sullà, i el de casa Palacin i de casa Mauri, a tot estirar i sense comptar jubilats i padrins, posem que no arribaven a la desena.
Hi havia encara, casa Grasieta, Regalo, Totot i Mundeta, quatre fondes, i Camatx, L'Era, i el bar de Bertran. Malgrat l'evidència que hi havia més gent al sector serveis (carnisseria, forns, súpers, i fondes), un dia vam votar, recordo la Pepita de Vidres de Barta, i el Pau de Llari com a caps de colla dels dos partits. Vam votar que èrem un poble agrari. I això que ja teníem una nodrida nòmina de segones residències.
Sovint hi torno, a aquella votació, exemple de voluntat de ser. Com a les històries que explico, a ningú dels que escolta els interessa saber si són certes. Encara que ho siguin. Bé, segons el meu record, o d'aquells que me les expliquen.
