LA NORMALITAT, VÉS PER ON!

Fa temps que faig tombs a la idea de normalitat. No personalment, sinó en les coses. Per exemple, dues senyores estupendes, professora i alumna de la Facultat de Magisteri. Les conec, en parlem una mica, som en unes trobades de foment de la lectura (lecxit). Comentem alguna ponència. Coincidim en algun taller. Hi participem. En acabar els dono la targeta, ús d'autònom.

Avui m'han trucat. Volen que parlem d'una presentació, un tema de formació. Diuen que han mirat el blog. Í jo ho he trobat molt estrany. No hi posava res des del febrer d'enguany. Però no els ha estranyat, normal. I la informació vella (però no caduca) les ha refermat en l'opinió que els interessava el que faig.  No ho sé si és normal. Hi ha gent que em diu que "no pot ser " tenir un blog aturat vuit mesos.

M'agrada molt la novel·la El difunt Mattia Pascal. L'he posada en els clubs de lectura de Sabadell i de Calafell. En ella un home fuig de la seva vida "normal" però molt estranya, i mena una vida falsa estranya, però "molt normal".

I vet aquí que les reaccions de la narració són les NO NORMALS. Vull dir que fa més il·lusió un trencament de la normalitat (l'heroi marxa de casa, etc.) . A això la gent del relat li posa de nom "intriga".  Però és cert. Manta gent se separa perquè s'avorreix, o canvia de feina, o fins i tot s'alça la tapa del cervell. Com tot és normal. 

Passa però que la "no normalitat" bona ha de ser triada. Jo no trobo normal que un amic deixi de trucar-te sense motiu aparent, o sense dir-t'ho. Però puc trobar normal que algú dormi, cada dia al sofà, perquè és la seva tria.

Però en les històries, el que ens agrada és que el protagonista no pugui triar, i el destí l'arrossegui en contra de la seva voluntat, allò dels déus que teixeixen les desgràcies dels homes per tal que els seus descendents en puguin parlar.

Avui, per primer cop, el metge m'ha confirmat que totes les meves petites malures tenen un orígen comú, l'edat, i fins avui, aquest motiu, no era normal.